– Entrevista al fotoperiodista Sergi Reboredo –


“M’agrada conéixer-ho tot, el millor i el pitjor de la realitat que ens envolta”

Sergi Reboredo

Sergi Reboredo és un professional de la fotografia documental. Fotoperiodista social i fotoreporter de viatges, es confessa feliç de poder dedicar-se al que més li agrada i espera poder seguir fent-ho.

Ha dut a terme diferents projectes, tant a la ciutat de Barcelona com a la resta del món. Amb la seva càmera a volgut mostrar a la societat com es viu entre drogues a Can Tunis o la problemàtica del sida a Kenya i de la lepra al Brazil, però també la bellesa dels paistages i les gents de Hawai, Malaisia, Filipines o Jordania.

Mereixedor de molts premis, entre altres el “Memorial Pere Ferran” o el premi en “Fotografia de viatges” de la Diputació de Barcelona, ha publicat dos llibres de viatges (Brussel·les i Nova York) i un de denúncia, “Barcelona 2004 com a mentida!”

Sergi, com vas començar amb la fotografia?

 Sempre m’havia agradat, i acostumava a matinar els caps de setmana per anar per Catalunya a fer fotografies. Duia nou anys en una feina fixa d’administratiu i vaig decidir apuntar-me a un curs de fotografia, l’any 1998, fa relativament poc. La meva feina em començava a agobiar i em van agafar ganes de viatjar i sortir. L’últim any del curs de fotografia va coincidir que a la feina em van oferir marxar d’allà i arreglar els papers per l’atur, per tant tenia dos anys de coixí i em vaig tirar a la piscina. I des d’aquell dia fins avui.

Quin va ser el teu primer fotoreportatge?

 El primer fotoreportatge el vaig dur a terme com a projecte final d’una de les assignatures del curs de fotografia, que impartia David Airob, actual redactor en cap de fotografia de La Vanguardia. Vaig escollir retratar la vida d’uns sense llar que vivien en una fàbrica abandonada. Vaig estar cinc mesos picant pedra i un cop realitzat, va ser publicat a La Vanguardia amb gran repercussió.

A que es deu la doble vessant de fotoreporterisme de viatges i fotoperiodisme de “denúncia”?

 A mi m’agrada conéixer-ho tot, el millor i el pitjor de la realitat que ens envolta. I a vegades és maca i a vegades no tant.

És una mica contradictori, perquè un tipus de fotografia busca immortalitzar els problemes de la societat, el més real i difícil, i en canvi l’altre no deixa de ser com un somni. Però crec que la vida no és ni una cosa ni l’altra, no tot són problemes però tampoc tot és idíl·lic. En el compendi està l’equilibri.

Tens més preferència per alguna de les dos temàtiques?

 A mi m’agrada més la fotografia social, perquè és més real. Però si fes només fotografia social, com alguns dels meus companys, me n’acabaria ressentint. Ells acaben abatuts d’estar tot el dia batallant. Penso que és necessari també per a un mateix desconectar i fer el contrari. Així et neteges i el proxim reportatge el comences fresc.

Quin o quins són els objectius de la teva fotografia?

 Seria molt ambiciós dir canviar el món, tant de bo. Jo em conformo amb que la gent veiés la realitat que els envolta. A partir d’aquí que cadascú fagi el que cregui.

Després de tants premis, sents que estàs complint amb el teu objectiu?

 Sí, completament. Però per l’altra banda, penso que el fet de que la gent ho vegi moltes vegades no fa gaire. Quan vas a una exposició veus a la gent mirant les fotografies, però la gran majoria quan surten desconnecten del que acaben de veure i reenganxen la seva vida. Costa molt trobar un foradet al cor de la gent.

La fotografia és una bona eina de denúncia social?

 Sí, sempre ho ha sigut i espero que sempre ho sigui. Darrerament però, estem vivint uns canvis pel que fa a com es mostra la realitat, canvis que estan desvirtuant la nostra feina: són els reality shows o els programes que es venen com a periodisme documental però que barregen realitat i ficció. Això fa que coses que són veritat després no siguin creibles.

 Quan temps pots dedicar-li a un sol reportatge?

 Depén molt de la temàtica i de la gent que em trobi. El més llarg ha sigut el reportatge per fer el llibre de “Barcelona 2004 com a mentida!”. En aquest vaig batallar pràcticament dos anys. Eren cinc temes que vam fer l’escriptor Manel Trallero i jo, i va costar molt perquè eren temes bastant “xungos” aquí a la ciutat.

Quan son encàrrecs el temps és més curt. Si el tema és social, tenen la gent preparada i saben que volen que fotografii, i si és de viatges tenen rutes i bitllets preparats. Quan vaig per la meu compte em roba més temps perquè a vegades em quedo en un lloc que m’agarada, i sinò segueixo.

Com decideixes el tema dels reportatges que fas pel teu compte?

 Al principi escollia en funció del que jo pensava que posteriorment podia comercialitzar. Però amb el temps m’he adonat que reportatges que a priori pensava que es vendrien no es van vendre i al revés, alguns que feia per plaer triomfaven. Hi ha molts factors, des d’ofertes de viatges a l’edat de les nenes. Hi ha una mica de tot, estic obert a tot i el que sorgeixi. Podria anar a qualsevol lloc, però intento que no sigui Europa, com més lluny millor.

Ara m’agradaria Nova Zelanda en autobús o anar en camió per Etiopia. Hi ha molts viatges que vull fer i els faré, però no sé quan.

Com ho fas per apropar-te a realitats tant difícils?

 És temps. Intento ser normal, no fer cap paperet. Que estiguis allà no vol dir que tothom t’accepti i els caiguis bé. No ho pretenc tampoc. Si caus bé a uns quants ja pots fer el reportatge i no has d’obligar mai als que no volen sortir.

Alguna vegada has mentit per poder-te apropar-te a algú?

 Mai. Sempre entro amb la càmera, mai m’he amagat de ser fotògraf, sempre la duc penjant. Ni aquí ni a fora. Sempre he explicat el que anava a fer i tot. Clar, això també m’ha dut problemes de gent que no volia sortir, però crec que sempre s’ha d’anar amb les intencions clares.

Estàs molt temps amb la gent de la que fas un reportatge. T’hi involucres emocionalment?

 És inevitable no involucrar-s’hi quan hi passes tant temps. Fins i tot després dels reportatges he mantingut el contacte amb algunes persones, potser no durant anys però si un temps després.

Quin ha estat el moment més difícil que has passat durant un fotoreportatge?

 El tema que més m’ha tocat ha sigut el de Can Tunis. Està molt a prop de la ciutat, i just a 2km del centre de la ciutat cosmopolita que l’alcalde venia com el centre del món hi havia gent morint-se. A més, estaven repudiats i veia que tothom se’n desentenia, fins i tot la Seguretat Social, i això toca molt la fibra. Quan sabien que TV3 anava a grabar, el dia abans venien a netejar-ho i deixar-ho bé. I sempre em preguntava: si ho fan quan ve la televisó, perquè no ho poden fer sempre?

I el moment més emotiu o colpidor?

 Els reportatges durs sempre tenen molts bons moments: com se t’obre la gent és preciós, per viure-ho.

Com a anècdota, recordo una a Kenya que va ser dura però em va ensenyar molt. Estava fent un reportatge sobre el sida i anava amb la meva dona i el traductor. Vam anar a casa d’una dona que vivia sola amb els quatre fills, sense aigua i sense res, perduts de la mà de Déu. Vam arribar a l’hora de dinar i només hi havia un plat, amb blat de moro i peixos. Ens el van donar pels tres, vam fer un parell de cullerades i després el vem deixar. Vam fer les fotos i l’entrevista i quan vem acabar, ells van menjar d’aquell plat: ens estaven oferint el seu dinar! Una cosa és que t’obrin la casa, però l’altra que s’arrisquin a quedar-se sense menjar! Això et colpeix molt.

Algun cop has passat por durant un fotoreportatge?

 La por és relativa. És comparable amb l’adrenalina que et puja quan fas esports d’aventura: si t’agrada no fa por. Hi ha situacions que si tu les controles, no sents cap por. Quan vaig estar a Iraq, una mica d’inseguretat sí que sentia, però no sabia qui era el bo ni el dolent. Una mica de neguit sí, però res fort.

 Has tingut algun problema greu durant un fotoreportatge?

 No. Els únics problemes que he tingut son queixes de gent a la que he fet fotos. A vegades no pregunto perquè veig la situació fructífera i tiro la foto, perquè si els hi demanés permís es trencaria la situació, però a vegades venen emprenyats a queixar-se.

 Recordo a Hawai un nen que corria despullat per la platja, hi havia una llum maca i faig fer unes fotos. Tot seguit van venir com si fos un pederasta i va ser bastant vergonyós.

Aquest problema me l’he trobat més en fotografia de viatges que social. Normalment la gent que ho passa malament t’obre les portes i t’acull, potser estàs en un enterrament a una distància de respecte i t’agafen i et posen a primera fila perquè facis les fotos.

 Quan sents noticies com el segrest de Manuel Brabo, no t’entra por?

 No. Quan hi ha accidents d’avió o de cotxe no penso que em passarà a mi, i amb això és el mateix. El que ell fa és necessari. No hauria de passar, és patètic que vagin en contra de la premsa, però això no hauria d’impedir que es segueixi informant. Si per actes com aquest deixéssim de fer la nostra feina, ells guanyarien la partida.

Consideres que aquesta és una feina “addictiva”?

 Mai ho havia pensat així, però sí, perquè enganxa moltíssim. És un modus vivendi que a mi m’apassiona. Quan ho proves, no ho vols deixar.

És difícil aquest modus vivendi? Has de passar molt temps fora de casa.

 Per a mi no, perquè viatjo casi sempre amb la familia. La meva filla que té sis anys haurà agafat entre 120-150 vols, i ha estat a tots els continents. Jo arrossego a la familia i els agrada. Mai me’ls emportaria a un lloc perillós, però sí a tots els viatges que puc.

Canviaries de feina?

 No, jo crec que seria impossible. Quan algo t’agrada crec que t’hi has de llençar per aconseguir-ho. Jo vaig arribar una mica tard, però em vaig arriscar i em va sortir més que bé.

Quan viatges, pots deixar en algun moment la càmera?

 De moment no m’ha donat temps de fer un viatge sense càmera. Ara volia anar a NY, perquè ja hi he estat i és l’excusa perfecte per anar-hi a viure la ciutat i no anar com un obsés mirat que puc retratar, però no sé si aniré.

Col·labores amb FarmaMundi, de quina manera ho fas?

 Vaig col·laborar amb la campanya del sida a Kenya, on vem obrir un dispensari i vem portar un camió de medicaments. I també a Sri Lanka després del tsunami, vaig fer un reportatge sobre el país 6 mesos després del desastre.

Tens algun projecte entre mans?

 De fotoperiodimse social estic mirant però no he pensat res encara. De fotoreporterisme de viatges marxo mes i mig a la Xina. Encara no tinc la ruta definida però la idea hi és i ja tinc els bitllets. De moment és el proper però potser enmig sorgeix algun altre si em truquen. 

Carlota Marzo



Anuncis
Publicat dins de Entrevista | Deixa un comentari

Silenci informatiu sobre les manifestacions dels treballadors de Movistar

Fins l’anunci de l’ERE oficial no s’han fet públics acomiadaments tot i que els treballadors porten fent vagues des de gener

Treballadors de Movistar el dia 24 de gener

L’empresa de telecomunicacions Telefonica-Movistar ha anunciat l’acomiadament del 20% de la seva plantilla a Espanya, decisió que deixarà sense feina unes 6.000 persones, fundamentalment les encarregades de la telefonia fixa degut a externalitzacions i reestructuracions.

La noticia és un cop molt dur per als treballadors, però per la majoria no és cap sorpresa. A principis d’any, després de la reforma laboral impulsada pel Govern i enmig de les negociacions del conveni col·lectiu, va començar a haver-hi acomiadaments a Movistar.

Després de la citada reforma laboral, dos treballadors de l’empresa a Barcelona, Marcos i Mari Luz, van ser acomiadats per absentar-se per enfermetat. Segons el reformat article 52B, si un treballador s’absenta un 20% de les hores de feina, sigui quin sigui el motiu, pot ser acomiadat per baixa productivitat i amb un cost molt baix.

Després d’aquests acomiadaments, els treballadors de Telefonica-Movistar van sortir al carrer a manifestar-se. Durant tot el dijous 24 de febrer, 1.800 persones van recórrer escortades per la Guàrdia Urbana els principals carrers de Barcelona, començant per l’Edifici de l’empresa a Av.Roma i acabant a la Barceloneta, passant per plaça Universitat i plaça Catalunya.

 El treballadors de l’empresa Telefonica-Movistar expliquen que es sentien “ignorats” perquè la vaga no havia sortit a cap mitjà de comunicació, i que van decidir dur en persona una carta a la cadena SER per assegurar-se que seves queixes “arribaven a algú”. Tot i així, la cadena radiofònica no va emetre la notícia per antena.

Davant la situació de nous acomiadaments, els treballadors van tornar a sortir al carrer el dijous 17 de març i el dijous 7 d’abril, aquest cop al cèntric i concorregut Portal de l’Àngel de Barcelona. Però tot i la gent, les pancartes, els crits i les queixes, cap mitjà de comunicació se’n va fer ressó.

I.M.G., treballador de Movistar, creu que per una banda aquests acomiadaments son un mitjà intimidatori de cara al proper conveni laboral. Així mateix, assegura que cap mitjà fa ressó de les seves protestes per la importància econòmica que té l’empresa Telefonica-Movistar, ja que és un gegant publicitari, i la publicitat és la principal font d’ingressos dels mitjans de comunicació.

Segons el treballador, de l’empresa Telefonica- Movistar sempre se’n publiciten les bones accions i en canvi, per interés econòmic, les dolentes son soterrades. I puntulitza que és per aquesta raó que les seves queixes i manifestacions han estat silenciades fins que la mateixa empresa ha fet públics els plans de reestructuració d’empleats.


Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

La e-revolta àrab

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Durant els últims mesos una sèrie de revoltes han sacsejat els països àrabs i el Magreb. Alguns especialistes les han anomenat les “revoltes 2.0”, i fins i tot hi ha qui les ha qualificat de “revoltes twitter” o “revoltes facebook”.

Pot realment Internet provocar una revolta? Pot canviar el món?

Wael Abbas, blogger, periodista i activista pels Drets Humans egipci; Karim Hauser, ex corresponsal de la BBC al Caire, i Lali Sandiumenge, periodista freelance especialitzada en TIC al món àrab, han volgut respondre a aquestes preguntes durant la conferència duta a terme durant el segon dia de les Jornades Blanquerna.

Per a Karim Hauser Internet sí ostenta aquest poder, però no de la manera que nosaltres pensem. L’efecte d’aquestes eines s’ha de mesurar a llarg termini, tot i ser instantànies, perquè s’ha de tenir en compte el context. A Egipte i Tunísia ha semblat que l’enderrocament dels dictadors ha estat molt ràpida, però darrera hi ha un treball d’anys i anys que les xarxes socials no han fet més que accelerar. Internet havia aconseguit unir les persones pels interessos, deixant de banda fets que a vegades les separen. Citant a Kofi Annan, Karim s’explica: “El coneixement és poder, la informació és alliberadora i l’educació és la premissa del progrés”. I el que Internet ha aconseguit és fer arribar la informació i el coneixement arreu. Facebook, Twitter i Youtube van ser les encarregades d’explicar el que de veritat estava passant, convertint-se en substituts dels mitjans tradicionals, que simbolitzaven el poder estatal. D’aquesta manera, tant els egipcis com la gent arreu del món veia les atrocitats que es cometien i tot i que el govern va tancar comptes a Internet, els “hacktivistes” (hackers activistes) sempre troben la manera de eludir els controls estatals. Així va ser quan, després de l’enfrontament al pont de la capital cairota, el govern va tallar Internet: l’Estat no comptava amb que les imatges i vídeos ja estaven a la xarxa i al cap de pocs dies, els joves ja havien aconseguit connectar de nou amb el món.

Per a Karim Hauser, Internet ha permeabilitzat les fronteres, ha anat més ràpid que els governs i ha aconseguit mobilitzar les masses, creant una massa crítica sensibilitzant sobre la opressió que pateixen. Les xarxes socials són una metàfora de la democràcia: tothom hi té veu, no hi ha ningú que mana per sobre i digui el que es té que fer. Els bloggers i twitteros poden filtrar informacions i a la vegada qüestionar el que diuen els mitjans, i això els dona molt poder.

Per la seva banda, Lali Sandiumenge accepta que Internet tingui un gran poder, però recalca que el terme “revolució 2.0” és una exageració. La periodista va arribar al Caire al 2004, just quan començava l’auge dels blogs, i en va seguir el moviment. És per això que assegura que classificar les revolucions com cibernètiques és injust per tots els veterans activistes i tots aquells que van sortir al carrer a enfrontar-se amb l’autoritat. Tot i així en reconeix el poder, ja que relata que van fer més feina tres mesos de lluita cibernètica que anys i anys d’activisme.

Per a Sandiumenge, Internet i les xarxes socials han significat dues coses per a Egipte: Una plataforma d’informació alternativa i una plataforma d’expressió personal.

En canvi, el blogger Wael Abbas coincideix amb Karim Hauser sobre l’ importància de les xarxes socials en aquestes revoltes, sempre tenint en compte el context previ d’activisme i campanyes anti-Mubarak. Per a Abbas cal tenir en compte que les innovacions en mitjans de comunicació sempre han estat una eina utilitzada en les revolucions, i aquest cas no ha sigut l’excepció. I en aquest cas la repercussió ha sigut molt més gran, perquè les xarxes socials són missatges de molts a molts, no d’un a un com abans.

Ell, com a blogger al Egipte de Mubarak, va viure la repressió del govern a la seva pell: amenaces, clausures de comptes, persecucions, arrests, pallisses… Però res va fer que deixés de denunciar els abusos del govern. El seu blog va tenir un paper clau durant les revolucions degut als videos i fotografies de les atrocitats que es cometien, i no s’arrepenteix d’haver sortit a la llum (al principi treballava d’amagat). Abbas explica com a Egipte estaven permesos els partits polítics i els mitjans no estatals, però els controls i restriccions eren tan forts que era impossible que féssin la seva feina. Com ja havia dit Karim, els blogs i el Twitter van substituir els mitjans convencionals fent arribar la realitat a tothom així com trencant temes tabú (el president, la religó, les dones, l’homosexualitat…). El gran problema del govern, segons Abbas, no va ser que no veiés el poder d’Internet, sinó que no veiés quin ús en podia fer la població. Els governs utilitzaven Internet per fer propaganda, però no en contra del poble, i això va inclinar la balança cap a les revoltes en demanda de democràcia.

Carlota Marzo

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Entrevista al periodista Albert Montagut

“L’últim que es pot perdre en aquests moments és la il·lusió”

– Entrevista al periodista, escriptor i director de l’ADN Albert Montagut –

Albert Montagut porta treballant als diaris des dels divuit anys, ha passat per diversos diaris nacionals i ha sigut corresponsal als EUA per El País. Després d’una llarga i trepidant trajectòria, que ha recollit al llibre Fe de Errors, pot presumir d’una visió privilegiada del món del periodisme. Avui compartirà amb nosaltres tota la seva experiència.

 

Bona tarda sr. Montagut.

Bona tarda. Tracta’m de tu siusplau.

Entesos. Comencem directament, tal i com estan les coses actualment, veus molt negre el futur del periodisme?

La cosa està malament per tothom, i l’últim que es pot perdre en aquests moments és la il·lusió. Jo a les classes que dono començo sempre dient el mateix : aquesta és una professió fantàstica, els mitjans poden transformar-se, però la informació es necessitarà sempre.

Veus la gratuïtat de la informació com el principal problema del periodisme?

No! Jo vaig venir a un diari gratuït perquè tenia molt clar que la informació tenia que ser gratuïta, i volia un diari que fes “pont” entre els diaris tradicionals i les plataformes d’informació d’Internet.

Com creus que ha afectat Internet al periodisme?

Molt. Al fer reduir costos a tots els nivells, ha convertit els periodistes en informadors: arriba la informació i sense tocar-la gaire, l’edites i la canalitzes. El periodista era el que hi havia abans:  arribava una informació, havies d’anar al carrer a buscar històries, a vestir aquell titular que t’havia arribat. Això és el que s’està perdent, i hem d’intentar ser més que informadors.

I què me’n dius del reporterisme?

No hem de deixar que es perdi. Cada vegada hi ha menys reporters per falta de recursos  i quan acabi la crisi, tots els grans reporters no estaran treballant, i la gent jove no tindrà referents.

I les corresponsalies?

Fa quinze anys era fantàstic i ara ja no n’hi ha. Ara els corresponsals acostumen a ser nois i noies que estan a una ciutat i envien cròniques sense assegurança, sense mitjans… a tant per peça. El que estan fent és matar les corresponsalies, però és culpa dels diaris.

Tornant a Internet, creus que el futur del periodisme està a la xarxa?

Completament. L’únic és que hi ha un procés i aquest procés és la incògnita. Però el procés no ens ha de preocupar als professionals, perquè no depèn de nosaltres. Nosaltres hem d’acompanyar el procés, no anar més ràpid. No hem d’invertir en Internet més hores de les que calgui perquè fins que no sigui un negoci no tancarem els diaris.

Però hi ha pànic.

Si, n’hi ha perquè volem anar massa ràpid. A Londres tothom llegeix diaris, a Nova York tothom va amb l’Ipad o el mòbil. Falten molts anys perquè tothom vagi amb Internet i amb tauletes a sobre.

I que s’ha de fer?

Hem d’acompanyar el procés del pas del paper a Internet. Com a periodistes hem de fer la millor feina a la redacció i a la xarxa. Hem invertit massa en Internet volent córrer i ara el paper s’ha quedat sense contingut.

Pel que fa als futurs periodistes, l’única sortida és als gabinets de premsa?

No. Al llibre jo critico que hi ha un professor que el primer dia ja ens diu que no hi ha futur. Aquest tipus de professors no sé que fan donant classes a les facultats. Hi ha una cosa fantàstica que son les beques als diaris, s’han de demanar. Us heu de moure, conèixer el món on us voleu desenvolupar.

Tu vas començar a treballar a un diari quan just estaves a la carrera. Com va ser?

Vaig tenir molta sort, perquè de feina no n’hi havia. Però a totes les redaccions a les que he estat hi ha gent així,  que no t’expliques com hi ha arribat però hi és. Però també hi veus gent que penses que amb les oportunitats que té i no les aprofita.

Què et van ensenyar els EUA?

El que em van ensenyar Washington i Nova York va ser: la objectivitat que s’ha de tenir en tot moment; el dret de tothom a ser escoltat, i que només es pot desenvolupar una premsa lliure i independent en societats democràticament molt, molt avançades.

I comparant amb Espanya?

A nosaltres encara ens falta una mica, tots sabem que volem la democràcia però tenim corrupció, immobilisme polític… Aquí la premsa està polititzada pels diners que li donen les administracions. El que no pot ser es mantenir diaris dolents perquè els paga la administració. Si no tens bons productes, tanca.

I quan als professionals?

Em va sorprenre la preparació de la gent i que els sèniors ensenyen als joves, una correlació. Aquí aquesta correlació quasi no existeix i és fatal.

Conèixer altres països és important per fer periodisme?

Bàsic. Quan estàs a l’estranger, encara que estiguis especialitzat fas de tot. Ho valores tot en la seva magnitud perfecte. La gent que ha estat a l’estranger té la capacitat de veure que és noticia sigui en l’àmbit que sigui.

Perquè es veu des de fora?

Exactament. Quan estàs a l’estranger no estàs integrat i et resulta més fàcil ser objectiu i veure les coses amb distància i que no influeixi el que penses. A l’arribar aquí has de fer el mateix.

Què en penses de Wikileaks?

La desclassificació de documents em sembla fantàstica. Però en realitat no ha destapat gaire cosa, sinó que ha corroborat el que ja sospitàvem: hipocresia, cinisme, aliances…

I sobre la seva credibilitat?

És un perill difondre tanta informació així, jo espero que els diaris s’hagin protegit i hagin verificat el que fan, però tinc els meus dubtes.

Un dels perills d’Internet ha quedat demostrat: la poca privacitat.

Però això ens passa a tots: diem coses per e-mail, pengem coses a facebook… i tot en realitat és públic. L’ésser humà està aprenent a saber que és Internet i quina força té.

Pel que fa l’ADN, que vas pensar quan et van proposar el repte de dirigir un diari gratuït, innovador i en un moment tan delicat?

El primer que vaig pensar va ser que faria el diari que tenia ganes de fer: modern, compacte, amb un model britànic de la informació urbana… En un diari tradicional és difícil fer tants canvis. L’ADN pretenia ser un diari gratuït diferent als que ja hi havia, que jo trobava massa populars, un diari que s’assembles als de “veritat”. El cert es que la crisi ens ha aturat el projecte, però jo estic molt content. Tot i així, la crisi es conjuntural, no té res a veure amb la vocació de periodista. No hem de perdre la vocació i la il·lusió. Quan acabi la crisi el panorama mediàtic serà diferent amb nous mitjans, Internet… Hem d’estar preparats per no oblidar el periodisme i no hem de deixar  de ser reporters, buscant històries, l’essència del periodisme.

 

 

 

Publicat dins de Entrevista | Deixa un comentari

Entrevista al periodista Xavi Coral

“La informació per si sola ja és
espectacular, no cal fer-ne un espectacle”

-Entrevista al polifacètic presentador de TV3 Xavi Coral-

Són sorprenents la seguretat i la serenitat amb què transmet les informacions, a priori, més sensacionalistes i com és capaç de dotar de vital importància temes que per si sols ens conviden a entrar en la monotonia informativa o simplement adormen el nostre interés.
Gesticula bastant més que quan el recordava en la seva etapa d’informatius: ha perdut inflexibilitat i s’ha tret la corbata… Però encara duu la camisa i el rigor periodístic ben lligats. Potser ha potenciat l’expressió sense arribar a sonar passional i ha desenterrat l’humor amb segell d’El Terrat.
És l’home-periodista i no s’imagina fent cap altre cosa més que no passi per infomar-nos. Mai oblidarem les seves arrels al periodisme més exigent dels TN, entre d’altres coses perquè els ha fet tots a la televisió pública catalana.
Ens reconeix que sempre que es proposava un nou programa a la cadena el seu nom hi apareixia. Però no ha fet mai matins i no per manca d’ofertes (amb la marxa d’Antoni Bassas, Catalunya Ràdio li proposà d’incorporar-s’hi, però ell mateix ja es defineix com un ésser televisiu).
Farà cosa d’un any va fer un canvi de registre en el qual ara es veu immers: Divendres (un programa diari de les tardes de TV-3. Té 90 minuts de durada) però no descarta, en un futur no massa llunyà, saltar del plató…

 

Bon dia Sr. Coral!
Parla’m de tu home, que encara que sigui calb sóc jove!

T’he de dir que m’inspires molta confiança i credibilitat…
Deu ser pels anys de TN, però és bo que no hagis perdut aquest crèdit. Vol dir que encara seguim fent un periodisme de rigor i fiable, inclús en un programa de tardes com Divendres.

Què creus que té Divendres d’inherent?
A Divendres sempre és divendres. És el millor dia laborable de la setmana i això es veu reflectit en com expliquem les informacions: de manera distesa, reflexiva, atractiva… També ampliem les informacions del dia, busquem punts de vista originals que pot ser en els informatius no tenen temps a tractar…

I quan és divendres a Divendres…
És una satisfacció plena! I és quan ve l’Espartac a plató també. I arriba el cap de setmana…

Com portes això de fer parella amb un home?
Passar de les companyes de telenotícies a L’Espartac ha estat fàcil. Fa onze anys que som amics i, fins i tot, hem anat plegats de vacances. i això professionalment es nota. Hi ha una complicitat que la gent percep i agraeix.

Encara hi ha persones a qui els sobta el teu nou registre…
Els entenc, però ja fa un any que estic en aquesta nova faceta, però t’he de dir que a la gent més pròxima (en especial als de la casa) no els va costar gaire acostumar-s’hi. Ja m’han vist presentar diverses festes internes on m’ha tocat fer de showman. Però sí, costa fer el canvi després de tants anys de veure’m en un plató que sembla tancat hermèticament…

Ara que parles de platós, recordo només dos desplaçaments teus al TN…
Sí. El meu darrer va ser per la mort de Joan Pau II (2005), i el més recent de TV-3 va ser per l’acte de consagració de la Sagrada Família.

Pocs i comptats…
Jo ho demanava constantment, perquè ser allà on passen els fets dóna una autenticitat a les paraules difícil d’aconseguir des del blindatge del plató.

Però segueixes retransmetent des de plató…
I m’encanta, sempre toques temes diferents, però no descarto sortir-ne algun dia.


Sí, m’agradaria molt fer una corresponsalia. Aquí s’unirien dues de les meves grans passions: el periodisme i viatjar. Crec que és bo conèixer altres cultures: és una de les coses que més enriqueix al periodista.

Per tant, té data de caducitat Divendres?
Anem per la segona temporada i no ens enganyem: Mari Pau Huguet va estar-hi quatre anys, Albert Om cinc… El que és segur, és que no és per tota la vida.

Et passarà factura Divendres alhora de tornar-te a posar la corbata?
Per a res! Penso que només ha canviat la manera de presentar la informació.
Perquè a les tardes s’ha de presentar d’una manera més distesa que als migdies o als vespres. Però que quedi clar, no fem un programa “d’humor”, sinó de “bon humor”. No és humor gratuït…

Et refereixes a la omnipresent “Belén Esteban”?
Hi competim cada tarda i és líder d’audiències, inclús aquí a Catalunya. Recorren a
l’espectacle per l’espectacle quan la informació per sí sola ja és espectacular!

Alguna solució per eradicar-los?
És difícil. Per sort aquesta moda ha de passar… El que si que penso és que els programes de tardes els haurien de presentar periodistes que hagin conegut la professió.

Es rebaixarien el nombre de periodistes aturats!
La crisi ha agreujat la retallada, però aquest problema ja fa molt que l’arrosseguem. Un professor de facultat ja ens deia: “A Espanya hi ha periodistes per a omplir totes les redaccions dels diaris europeus”. És pot ser per això que vaig començar des de primer curs de carrera a fer televisió local.

Què els hi diries als actuals estudiants de periodisme?
Que escriguin i escriguin. Que facin de periodistes sempre que se’ls presenti l’ocasió. I sobretot dir’ls-hi que aquesta professió s’aprèn sobretot fora les parets de la facultat.

Alguna cosa més?
Sí, que han de saber de tot, però que procurin especialitzar-se i dominar un tema millor que ningú. Provablement així se’ls obriran moltes portes…

T’has adaptat bé a les noves tecnologies?
Vaig ser dels primers en anar a classes d’internet, però alhora vaig mostrar-me bastant reticent en els inicis del mòbil, això sí, ara en tinc dos…

Sóc seguidor teu al Twitter!
Fa tres dies que no l’actualitzo… M’agrada aquest programa perquè no et sents tan obligat a respondre com en altres. S’ha d’anar en compte amb el que circula per la xarxa…

Saps que a Internet et regalen tres fills?
Doncs no en tinc cap… És un dels perills de la xarxa: moltes vegades no saps qui hi ha darrera les informacions i és perillós, per això no temo pel futur dels mitjans digitals: darrera seu tenen una firma que els avala i una fiabilitat que no et donen els blogs personals.

Què me’n dius de Wikileaks?
Trobo bé que surti a la llum la informació, però caldria saber qui hi ha darrere d’aquest fenomen i quins interessos hi té en la publicació de documents “secrets”.

Ja per acabar… Diga’m una notícia que t’agradaria donar…
M’agradaria anunciar el final de la banda terrorista ETA. La gent ja n’ està cansada…

No sabem en quin registre ens la comunicaràs, però esperem que sigui aviat.
Molta sort!

Moltes gràcies pel seu temps i molts Divendres!

Publicat dins de Entrevista | Deixa un comentari

El que de veritat importa

Nicolas Forestman, multimilionari americà, ho tenia tot. Però a la meitat de la seva vida li van diagnosticar una malaltia contra la que no podia lluitar. En aquells moments, desposseït de tot allò que sempre havia valorat, se’n va adonar del que realment importava en aquesta vida i va decidir escriure-ho un diari. Aquest diari, titulat “El que de veritat importa”, reflexionava sobre els valors i les persones que de veritat importaven a la vida, deixant de banda tot allò material. El diari anava dirigit als seus fills, perquè no volia que cometessin el seu mateix error, ja que creia que els joves eren la força del futur i qui havia de moure el món.                                                                                                                                  Les idees i pensaments de Forestman van inspirar la creació de la ONG “Además” Proyectos Solidarios que impulsa un projecte anomenat “El que de veritat importa” i que té com a objectiu principal la transmissió de valors a la joventut, ja que creu que per ser útils a la societat cal tenir uns valors ben clars i viure a través d’ells. A través d’aquests valors anima també als joves a implicar-se com a voluntaris en projectes solidaris per ajudar a qui més ho necessita.                                                                                                                              En el marc de la transmissió de valors, la ONG organitza cada any unes conferències on els ponents exemplifiquen a través de les seves vides valors tan importants com la superació, la solidaritat, la responsabilitat social o l’esforç incondicional i volen servir d’inspiració als més de 50.000 joves que hi assisteixen per a millorar el món on vivim.

El valor de la superació i l’esforç

Aquest any el primer ponent va ser Pablo Pineda, primer estudiant universitari amb Sindromde de Down a Europa i protagonista de la pel·lícula “Yo también”.                         Pablo Pineda va parlar al públic de la seva trajectòria vital, tota ella una prova de superació. Ja des de ben petit va tenir l’ajuda dels seus pares, que mai el van tractar diferent ni el van voler sobreprotegir : ell els agrairà eternament que eduqessin a un fill i no protegissin  a un Sindrome de Down. Això el va permetre ser autònom i confiar en ell mateix, saber que era capaç de tot.                                                                                                El primer contacte amb la seva petita dificultat va ser ja un cop a l’escola quan el director li va preguntar “Pablo, ets síndrome de down, ho saps?” a el que ell va respondre “Soc tonto?Puc seguir estudiant?Puc estar amb els meus companys? Doncs la resta m’és igual”. A partir d’aquell moment mai més no va tornar a parlar del tema amb ningú. Per a ell el Síndrome de Down és només una diferència, com tots som diferents entre nosaltres, que no té perquè influir en la seva vida negativament. “Els Síndrome de  Down podem fer més coses de les que creieu, sabeu?”, i la seva gràcia, la seva oratòria i seguretat ho demostren.                                                                                                                                           Però no tothom va ser tan comprensiu com la seva familia o els seus companys de l’escola. Quan Pablo va arribar a l’Institut, va descobrir la cara amarga de la societat. Tot i que reconeix que “va estar a punt de tirar la tovallola”, s’emociona al recordar quan durant  l’entrega de diplomes de COU, tothom es va aixecar quan va pujar a l’escenari.  Havia guanyat la seva  primera batalla.                                                                                                   La confiança en les seves possibilitats, l’optimisme i l’inconformisme el van dur a seguir endavant.                                                                                                                                            Quan va entrar a la universitat va “causar sensació” perquè era el primer estudiant amb Síndrome de Down que cursava estudis superiors i, tot i que li va costar que l’acceptessin, ho va acoseguir i va “tenir que treballar el doble que la resta” perquè, “obviament, els professors no s’ho prenien com una limitació” i l’exigien tant coma la resta. I així va acabar les dos carreres universitàries que ara ostenta: Magisteri i Psicopedagogia.                        Però Pablo Pineda no només va explicar la seva èpica trajectòria vital. També va tenir el valor de obrir-se al públic i mostrar la part més amarga de la seva aventura: la solitud. Tots els amics de l’escola i la universitat, un cop acabada l’etapa educativa, van desaparéixer. Estava sempre rodejat de gent, però se sentia sol. Tenia la sensació que ningú l’entenia de veritat i molt sovint es preguntava si “realment li importava a algú”. Anys després, havent passat per diferents llocs de treball, per la televisió i per la fama, encara s’ho pregunta. “És dur” reconeix, i té por de no poder treure’s mai aquesta sombra de sobre, tot i ser conscient de l’amor que li professa la seva familia i quan important és pels seus amics. Tot i així va seguir endavant i la culminació per la feina dura va ser la Concha de Plata de San Sebastián per la pel·lícula “Yo también”.                                        Ara per ara prepara a persones amb discapacitat per al món laboral a Màlaga i segueix lluitant per una millor qualitat de vida per la gent amb Sindrome de Down, ja que és conscient que tot i on ha arribat, la societat posa moltes trabes als discapacitats i queda molt per canviar, com per exemple que les empreses compleixin el mínim de persones amb discapacitat que especifica la llei. Pablo Pineda preguntava a l’auditori, “perquè sempre tenim que donar nosaltres el primer pas per una relació, de qualsevol tipus? La societat ha de canviar, mirar cap endins i no quedar-se en la cara, en les diferències superficials. I això és el que heu de fer els joves, somiar, somiar un món millor i més just”. I és per això pel que lluita i seguirà lluitant.

Una gran responsabilitat

Què faria qualsevol persona si sentís una explosió a l’edifici on es troba i veiés en perill la seva vida? Segurament sortir corrents. Però això no és el que va fer el segon ponent de la conferència. William Rodríguez, per aquell llavors treballador de la neteja de les Torres Bessones, va fer de tot menys fugir.                                                                                             Aquell fatídic dia va arribar tard a la feina i per sort o per designi, això li va salvar la vida. En comptes d’estar al pis 101 al moment de l’impacte de l’avió, encara es trobava als subterranis canviant-se de roba. Quan va sentir l’explosió, que el va aixecar de terra, el primer que va fer va ser reunir tot el seu equip de treball i dur-los fora de l’edifici per l’única sortida que no estava col·lapsada. Un cop fora, en comptes de quedar-se amb ells, va tornar a dins: tenia que ajudar als seus amics del restaurant de l’últim pis. Però encara no havia mirat amunt i no era conscient de la magnitud de l’accident. Va anar a l’Oficina de Control d’Emergències però estava buida, i va decidir fer alguna cosa per ajudar. Durant les cinc vegades que va entrar i sortir de l’edifici, ja sabent que un avió havia impactat contra la torre, mai va pensar en quedar-se fora. Gràcies a la seva valentia i responsabilitat, centenars de persones van poder sortir de l’edifici amb vida. Va treure gent dels ascensors inundats pels antiincendis, va baixar a un home en cadira de rodes i va obligar a sortir a dues becaries que no volien perdre el seu lloc de treball per absentar-se. William Rodríguez va acompanyar als bombers, que no van sortir amb vida de l’edifici, obrint portes amb la seva clau mestra fins al pis 46 i no va parar d’entrar i sortir fent baixar la gent fins que, obligat pel Governador a acompanyar un invident a l’ambulància, la Torre Sud va caure darrera seu. Va ser l’última persona en sortir amb vida de les Torres Bessones. Alertat pel crit del megàfon de la policia, es va refugiar sota un camió de bombers i va quedar sepultat per les runes durant 5 hores amb quatre centímetres per moure’s. En aquells moments només va pensar en no morir per no donar un ensurt a la seva mare.                                        Avui en dia, tot i patir l’anomenada “culpabilitat del supervivent”, segueix ajudant a les persones hispanes víctimes del Terrorisme arreu dels Estats Units i als països islàmics és rebut com un heroi, “tota una lliçó de tolerància i respecte, que no es pot jutjar a ningú per la seva religió o per les tonteries d’uns quants”. William té un missatge clar: “desenvolupeu-vos al màxim per poder donar tot als altres. Si jo vaig fer tant, vosaltres podeu fer dues-centes vegades més”.

“Una ment forta pot contra tot”

Fent-se passar per policies, el van agafar i el van amagar en el maleter d’un cotxe. Van ser les pitjors sis hores de la seva vida, “perquè no sabia que passava, si l’anaven a matar o era un segrest”. Bosco Gutiérrez, arquitecte mexicà, explica que el van despullar i un cop li van treure la caputxa, es va trobar en una habitació blanca de tres metres quadrats, amb un llit, un bany i una música tropical a tot volum: la que va ser la seva casa durant els següents nou mesos.                                                                                                                            Els seus cinc captors no van parlar amb ell més que a través de fulles de paper i va estar sempre sota l’amenaça de veure morir la seva família, de la que prèviament s’havien informat a punta de pistola. “Em sentia una merda, havia venut a la meva família per por a morir”, i així va començar la davallada emocional. Nu, sol i deprimit, envoltat les 24 hores per la llum groguenca d’una petita làmpada,es passava el dia estirat al terra brut de l’habitació pensant en el seu negre futur. Fins i tot va arribar a pensar que havia mort i va perdre el sentit de la realitat. Per a ell no existia la nit o el dia.                                                    Però el dia de Mèxic, 15 de semptembre, va arribar el punt d’inflexió. Els segrestadors li van oferir un whisky i ell va passar hores admirant-lo, jugant amb el gel i olorant l’aroma, fins que va ser consvient del que estava passant i va decidir agafar les regnes de la seva reclusió. Va tirar el whisky com a prova de voluntat i va començar el vertader canvi ja que per ell “ el múscul més fort és la voluntat i s’entrena a partir de petites renúncies”. Va netejar tota l’habitació i va escriure a la pared en vermell les seves directrius per tot el temps que passés allà, per llarg que fos: “Estar Perfecte, Salud Mental, Salud Físca, Fes Algo E (escapar)”. Aquestes directrius són aplicables a qualsevol problema, i ell les segueix aplicant.                                                                                                                                                Ser intel·ligent és adaptar-se i ell es va adaptar acceptant la realitat, lliurant-se de l’angoixa i convertint en el seu cap l’habitació en el seu refugi dels “caçadors” que hi havia fora. A partir del cassette de música, va calcular el pas de les hores i es va fer un planning diari: netejava, resava, menjava, feia exercici, planejava l’escapada… Durant totes les hores que va tenir per pensar va arribar a la conclusió que “si tornava a viure, res tornaria a ser el mateix, tot tindria un altre valor”, i així va ser. Gràcies a la constància i a l’ingeni va aconseguir els materials que necessitava per fugir i va dur a terme l’escapada.                    Avui en dia paga “amb els seus fets el que la familia va pagar” per ell i ha entés que per viure bé i en pau, s’ha d’entendre que “estem de pas i estem en deute”, amb tothom.

Publicat dins de Reportatge | Deixa un comentari

Writing — like all forms of communicating — is a universal urge. We write because we must, even if it hurts.

Ernst Hemingway

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari