Entrevista al periodista Albert Montagut

“L’últim que es pot perdre en aquests moments és la il·lusió”

– Entrevista al periodista, escriptor i director de l’ADN Albert Montagut –

Albert Montagut porta treballant als diaris des dels divuit anys, ha passat per diversos diaris nacionals i ha sigut corresponsal als EUA per El País. Després d’una llarga i trepidant trajectòria, que ha recollit al llibre Fe de Errors, pot presumir d’una visió privilegiada del món del periodisme. Avui compartirà amb nosaltres tota la seva experiència.

 

Bona tarda sr. Montagut.

Bona tarda. Tracta’m de tu siusplau.

Entesos. Comencem directament, tal i com estan les coses actualment, veus molt negre el futur del periodisme?

La cosa està malament per tothom, i l’últim que es pot perdre en aquests moments és la il·lusió. Jo a les classes que dono començo sempre dient el mateix : aquesta és una professió fantàstica, els mitjans poden transformar-se, però la informació es necessitarà sempre.

Veus la gratuïtat de la informació com el principal problema del periodisme?

No! Jo vaig venir a un diari gratuït perquè tenia molt clar que la informació tenia que ser gratuïta, i volia un diari que fes “pont” entre els diaris tradicionals i les plataformes d’informació d’Internet.

Com creus que ha afectat Internet al periodisme?

Molt. Al fer reduir costos a tots els nivells, ha convertit els periodistes en informadors: arriba la informació i sense tocar-la gaire, l’edites i la canalitzes. El periodista era el que hi havia abans:  arribava una informació, havies d’anar al carrer a buscar històries, a vestir aquell titular que t’havia arribat. Això és el que s’està perdent, i hem d’intentar ser més que informadors.

I què me’n dius del reporterisme?

No hem de deixar que es perdi. Cada vegada hi ha menys reporters per falta de recursos  i quan acabi la crisi, tots els grans reporters no estaran treballant, i la gent jove no tindrà referents.

I les corresponsalies?

Fa quinze anys era fantàstic i ara ja no n’hi ha. Ara els corresponsals acostumen a ser nois i noies que estan a una ciutat i envien cròniques sense assegurança, sense mitjans… a tant per peça. El que estan fent és matar les corresponsalies, però és culpa dels diaris.

Tornant a Internet, creus que el futur del periodisme està a la xarxa?

Completament. L’únic és que hi ha un procés i aquest procés és la incògnita. Però el procés no ens ha de preocupar als professionals, perquè no depèn de nosaltres. Nosaltres hem d’acompanyar el procés, no anar més ràpid. No hem d’invertir en Internet més hores de les que calgui perquè fins que no sigui un negoci no tancarem els diaris.

Però hi ha pànic.

Si, n’hi ha perquè volem anar massa ràpid. A Londres tothom llegeix diaris, a Nova York tothom va amb l’Ipad o el mòbil. Falten molts anys perquè tothom vagi amb Internet i amb tauletes a sobre.

I que s’ha de fer?

Hem d’acompanyar el procés del pas del paper a Internet. Com a periodistes hem de fer la millor feina a la redacció i a la xarxa. Hem invertit massa en Internet volent córrer i ara el paper s’ha quedat sense contingut.

Pel que fa als futurs periodistes, l’única sortida és als gabinets de premsa?

No. Al llibre jo critico que hi ha un professor que el primer dia ja ens diu que no hi ha futur. Aquest tipus de professors no sé que fan donant classes a les facultats. Hi ha una cosa fantàstica que son les beques als diaris, s’han de demanar. Us heu de moure, conèixer el món on us voleu desenvolupar.

Tu vas començar a treballar a un diari quan just estaves a la carrera. Com va ser?

Vaig tenir molta sort, perquè de feina no n’hi havia. Però a totes les redaccions a les que he estat hi ha gent així,  que no t’expliques com hi ha arribat però hi és. Però també hi veus gent que penses que amb les oportunitats que té i no les aprofita.

Què et van ensenyar els EUA?

El que em van ensenyar Washington i Nova York va ser: la objectivitat que s’ha de tenir en tot moment; el dret de tothom a ser escoltat, i que només es pot desenvolupar una premsa lliure i independent en societats democràticament molt, molt avançades.

I comparant amb Espanya?

A nosaltres encara ens falta una mica, tots sabem que volem la democràcia però tenim corrupció, immobilisme polític… Aquí la premsa està polititzada pels diners que li donen les administracions. El que no pot ser es mantenir diaris dolents perquè els paga la administració. Si no tens bons productes, tanca.

I quan als professionals?

Em va sorprenre la preparació de la gent i que els sèniors ensenyen als joves, una correlació. Aquí aquesta correlació quasi no existeix i és fatal.

Conèixer altres països és important per fer periodisme?

Bàsic. Quan estàs a l’estranger, encara que estiguis especialitzat fas de tot. Ho valores tot en la seva magnitud perfecte. La gent que ha estat a l’estranger té la capacitat de veure que és noticia sigui en l’àmbit que sigui.

Perquè es veu des de fora?

Exactament. Quan estàs a l’estranger no estàs integrat i et resulta més fàcil ser objectiu i veure les coses amb distància i que no influeixi el que penses. A l’arribar aquí has de fer el mateix.

Què en penses de Wikileaks?

La desclassificació de documents em sembla fantàstica. Però en realitat no ha destapat gaire cosa, sinó que ha corroborat el que ja sospitàvem: hipocresia, cinisme, aliances…

I sobre la seva credibilitat?

És un perill difondre tanta informació així, jo espero que els diaris s’hagin protegit i hagin verificat el que fan, però tinc els meus dubtes.

Un dels perills d’Internet ha quedat demostrat: la poca privacitat.

Però això ens passa a tots: diem coses per e-mail, pengem coses a facebook… i tot en realitat és públic. L’ésser humà està aprenent a saber que és Internet i quina força té.

Pel que fa l’ADN, que vas pensar quan et van proposar el repte de dirigir un diari gratuït, innovador i en un moment tan delicat?

El primer que vaig pensar va ser que faria el diari que tenia ganes de fer: modern, compacte, amb un model britànic de la informació urbana… En un diari tradicional és difícil fer tants canvis. L’ADN pretenia ser un diari gratuït diferent als que ja hi havia, que jo trobava massa populars, un diari que s’assembles als de “veritat”. El cert es que la crisi ens ha aturat el projecte, però jo estic molt content. Tot i així, la crisi es conjuntural, no té res a veure amb la vocació de periodista. No hem de perdre la vocació i la il·lusió. Quan acabi la crisi el panorama mediàtic serà diferent amb nous mitjans, Internet… Hem d’estar preparats per no oblidar el periodisme i no hem de deixar  de ser reporters, buscant històries, l’essència del periodisme.

 

 

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Entrevista. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s