La e-revolta àrab

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Durant els últims mesos una sèrie de revoltes han sacsejat els països àrabs i el Magreb. Alguns especialistes les han anomenat les “revoltes 2.0”, i fins i tot hi ha qui les ha qualificat de “revoltes twitter” o “revoltes facebook”.

Pot realment Internet provocar una revolta? Pot canviar el món?

Wael Abbas, blogger, periodista i activista pels Drets Humans egipci; Karim Hauser, ex corresponsal de la BBC al Caire, i Lali Sandiumenge, periodista freelance especialitzada en TIC al món àrab, han volgut respondre a aquestes preguntes durant la conferència duta a terme durant el segon dia de les Jornades Blanquerna.

Per a Karim Hauser Internet sí ostenta aquest poder, però no de la manera que nosaltres pensem. L’efecte d’aquestes eines s’ha de mesurar a llarg termini, tot i ser instantànies, perquè s’ha de tenir en compte el context. A Egipte i Tunísia ha semblat que l’enderrocament dels dictadors ha estat molt ràpida, però darrera hi ha un treball d’anys i anys que les xarxes socials no han fet més que accelerar. Internet havia aconseguit unir les persones pels interessos, deixant de banda fets que a vegades les separen. Citant a Kofi Annan, Karim s’explica: “El coneixement és poder, la informació és alliberadora i l’educació és la premissa del progrés”. I el que Internet ha aconseguit és fer arribar la informació i el coneixement arreu. Facebook, Twitter i Youtube van ser les encarregades d’explicar el que de veritat estava passant, convertint-se en substituts dels mitjans tradicionals, que simbolitzaven el poder estatal. D’aquesta manera, tant els egipcis com la gent arreu del món veia les atrocitats que es cometien i tot i que el govern va tancar comptes a Internet, els “hacktivistes” (hackers activistes) sempre troben la manera de eludir els controls estatals. Així va ser quan, després de l’enfrontament al pont de la capital cairota, el govern va tallar Internet: l’Estat no comptava amb que les imatges i vídeos ja estaven a la xarxa i al cap de pocs dies, els joves ja havien aconseguit connectar de nou amb el món.

Per a Karim Hauser, Internet ha permeabilitzat les fronteres, ha anat més ràpid que els governs i ha aconseguit mobilitzar les masses, creant una massa crítica sensibilitzant sobre la opressió que pateixen. Les xarxes socials són una metàfora de la democràcia: tothom hi té veu, no hi ha ningú que mana per sobre i digui el que es té que fer. Els bloggers i twitteros poden filtrar informacions i a la vegada qüestionar el que diuen els mitjans, i això els dona molt poder.

Per la seva banda, Lali Sandiumenge accepta que Internet tingui un gran poder, però recalca que el terme “revolució 2.0” és una exageració. La periodista va arribar al Caire al 2004, just quan començava l’auge dels blogs, i en va seguir el moviment. És per això que assegura que classificar les revolucions com cibernètiques és injust per tots els veterans activistes i tots aquells que van sortir al carrer a enfrontar-se amb l’autoritat. Tot i així en reconeix el poder, ja que relata que van fer més feina tres mesos de lluita cibernètica que anys i anys d’activisme.

Per a Sandiumenge, Internet i les xarxes socials han significat dues coses per a Egipte: Una plataforma d’informació alternativa i una plataforma d’expressió personal.

En canvi, el blogger Wael Abbas coincideix amb Karim Hauser sobre l’ importància de les xarxes socials en aquestes revoltes, sempre tenint en compte el context previ d’activisme i campanyes anti-Mubarak. Per a Abbas cal tenir en compte que les innovacions en mitjans de comunicació sempre han estat una eina utilitzada en les revolucions, i aquest cas no ha sigut l’excepció. I en aquest cas la repercussió ha sigut molt més gran, perquè les xarxes socials són missatges de molts a molts, no d’un a un com abans.

Ell, com a blogger al Egipte de Mubarak, va viure la repressió del govern a la seva pell: amenaces, clausures de comptes, persecucions, arrests, pallisses… Però res va fer que deixés de denunciar els abusos del govern. El seu blog va tenir un paper clau durant les revolucions degut als videos i fotografies de les atrocitats que es cometien, i no s’arrepenteix d’haver sortit a la llum (al principi treballava d’amagat). Abbas explica com a Egipte estaven permesos els partits polítics i els mitjans no estatals, però els controls i restriccions eren tan forts que era impossible que féssin la seva feina. Com ja havia dit Karim, els blogs i el Twitter van substituir els mitjans convencionals fent arribar la realitat a tothom així com trencant temes tabú (el president, la religó, les dones, l’homosexualitat…). El gran problema del govern, segons Abbas, no va ser que no veiés el poder d’Internet, sinó que no veiés quin ús en podia fer la població. Els governs utilitzaven Internet per fer propaganda, però no en contra del poble, i això va inclinar la balança cap a les revoltes en demanda de democràcia.

Carlota Marzo

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s