– Entrevista al fotoperiodista Sergi Reboredo –


“M’agrada conéixer-ho tot, el millor i el pitjor de la realitat que ens envolta”

Sergi Reboredo

Sergi Reboredo és un professional de la fotografia documental. Fotoperiodista social i fotoreporter de viatges, es confessa feliç de poder dedicar-se al que més li agrada i espera poder seguir fent-ho.

Ha dut a terme diferents projectes, tant a la ciutat de Barcelona com a la resta del món. Amb la seva càmera a volgut mostrar a la societat com es viu entre drogues a Can Tunis o la problemàtica del sida a Kenya i de la lepra al Brazil, però també la bellesa dels paistages i les gents de Hawai, Malaisia, Filipines o Jordania.

Mereixedor de molts premis, entre altres el “Memorial Pere Ferran” o el premi en “Fotografia de viatges” de la Diputació de Barcelona, ha publicat dos llibres de viatges (Brussel·les i Nova York) i un de denúncia, “Barcelona 2004 com a mentida!”

Sergi, com vas començar amb la fotografia?

 Sempre m’havia agradat, i acostumava a matinar els caps de setmana per anar per Catalunya a fer fotografies. Duia nou anys en una feina fixa d’administratiu i vaig decidir apuntar-me a un curs de fotografia, l’any 1998, fa relativament poc. La meva feina em començava a agobiar i em van agafar ganes de viatjar i sortir. L’últim any del curs de fotografia va coincidir que a la feina em van oferir marxar d’allà i arreglar els papers per l’atur, per tant tenia dos anys de coixí i em vaig tirar a la piscina. I des d’aquell dia fins avui.

Quin va ser el teu primer fotoreportatge?

 El primer fotoreportatge el vaig dur a terme com a projecte final d’una de les assignatures del curs de fotografia, que impartia David Airob, actual redactor en cap de fotografia de La Vanguardia. Vaig escollir retratar la vida d’uns sense llar que vivien en una fàbrica abandonada. Vaig estar cinc mesos picant pedra i un cop realitzat, va ser publicat a La Vanguardia amb gran repercussió.

A que es deu la doble vessant de fotoreporterisme de viatges i fotoperiodisme de “denúncia”?

 A mi m’agrada conéixer-ho tot, el millor i el pitjor de la realitat que ens envolta. I a vegades és maca i a vegades no tant.

És una mica contradictori, perquè un tipus de fotografia busca immortalitzar els problemes de la societat, el més real i difícil, i en canvi l’altre no deixa de ser com un somni. Però crec que la vida no és ni una cosa ni l’altra, no tot són problemes però tampoc tot és idíl·lic. En el compendi està l’equilibri.

Tens més preferència per alguna de les dos temàtiques?

 A mi m’agrada més la fotografia social, perquè és més real. Però si fes només fotografia social, com alguns dels meus companys, me n’acabaria ressentint. Ells acaben abatuts d’estar tot el dia batallant. Penso que és necessari també per a un mateix desconectar i fer el contrari. Així et neteges i el proxim reportatge el comences fresc.

Quin o quins són els objectius de la teva fotografia?

 Seria molt ambiciós dir canviar el món, tant de bo. Jo em conformo amb que la gent veiés la realitat que els envolta. A partir d’aquí que cadascú fagi el que cregui.

Després de tants premis, sents que estàs complint amb el teu objectiu?

 Sí, completament. Però per l’altra banda, penso que el fet de que la gent ho vegi moltes vegades no fa gaire. Quan vas a una exposició veus a la gent mirant les fotografies, però la gran majoria quan surten desconnecten del que acaben de veure i reenganxen la seva vida. Costa molt trobar un foradet al cor de la gent.

La fotografia és una bona eina de denúncia social?

 Sí, sempre ho ha sigut i espero que sempre ho sigui. Darrerament però, estem vivint uns canvis pel que fa a com es mostra la realitat, canvis que estan desvirtuant la nostra feina: són els reality shows o els programes que es venen com a periodisme documental però que barregen realitat i ficció. Això fa que coses que són veritat després no siguin creibles.

 Quan temps pots dedicar-li a un sol reportatge?

 Depén molt de la temàtica i de la gent que em trobi. El més llarg ha sigut el reportatge per fer el llibre de “Barcelona 2004 com a mentida!”. En aquest vaig batallar pràcticament dos anys. Eren cinc temes que vam fer l’escriptor Manel Trallero i jo, i va costar molt perquè eren temes bastant “xungos” aquí a la ciutat.

Quan son encàrrecs el temps és més curt. Si el tema és social, tenen la gent preparada i saben que volen que fotografii, i si és de viatges tenen rutes i bitllets preparats. Quan vaig per la meu compte em roba més temps perquè a vegades em quedo en un lloc que m’agarada, i sinò segueixo.

Com decideixes el tema dels reportatges que fas pel teu compte?

 Al principi escollia en funció del que jo pensava que posteriorment podia comercialitzar. Però amb el temps m’he adonat que reportatges que a priori pensava que es vendrien no es van vendre i al revés, alguns que feia per plaer triomfaven. Hi ha molts factors, des d’ofertes de viatges a l’edat de les nenes. Hi ha una mica de tot, estic obert a tot i el que sorgeixi. Podria anar a qualsevol lloc, però intento que no sigui Europa, com més lluny millor.

Ara m’agradaria Nova Zelanda en autobús o anar en camió per Etiopia. Hi ha molts viatges que vull fer i els faré, però no sé quan.

Com ho fas per apropar-te a realitats tant difícils?

 És temps. Intento ser normal, no fer cap paperet. Que estiguis allà no vol dir que tothom t’accepti i els caiguis bé. No ho pretenc tampoc. Si caus bé a uns quants ja pots fer el reportatge i no has d’obligar mai als que no volen sortir.

Alguna vegada has mentit per poder-te apropar-te a algú?

 Mai. Sempre entro amb la càmera, mai m’he amagat de ser fotògraf, sempre la duc penjant. Ni aquí ni a fora. Sempre he explicat el que anava a fer i tot. Clar, això també m’ha dut problemes de gent que no volia sortir, però crec que sempre s’ha d’anar amb les intencions clares.

Estàs molt temps amb la gent de la que fas un reportatge. T’hi involucres emocionalment?

 És inevitable no involucrar-s’hi quan hi passes tant temps. Fins i tot després dels reportatges he mantingut el contacte amb algunes persones, potser no durant anys però si un temps després.

Quin ha estat el moment més difícil que has passat durant un fotoreportatge?

 El tema que més m’ha tocat ha sigut el de Can Tunis. Està molt a prop de la ciutat, i just a 2km del centre de la ciutat cosmopolita que l’alcalde venia com el centre del món hi havia gent morint-se. A més, estaven repudiats i veia que tothom se’n desentenia, fins i tot la Seguretat Social, i això toca molt la fibra. Quan sabien que TV3 anava a grabar, el dia abans venien a netejar-ho i deixar-ho bé. I sempre em preguntava: si ho fan quan ve la televisó, perquè no ho poden fer sempre?

I el moment més emotiu o colpidor?

 Els reportatges durs sempre tenen molts bons moments: com se t’obre la gent és preciós, per viure-ho.

Com a anècdota, recordo una a Kenya que va ser dura però em va ensenyar molt. Estava fent un reportatge sobre el sida i anava amb la meva dona i el traductor. Vam anar a casa d’una dona que vivia sola amb els quatre fills, sense aigua i sense res, perduts de la mà de Déu. Vam arribar a l’hora de dinar i només hi havia un plat, amb blat de moro i peixos. Ens el van donar pels tres, vam fer un parell de cullerades i després el vem deixar. Vam fer les fotos i l’entrevista i quan vem acabar, ells van menjar d’aquell plat: ens estaven oferint el seu dinar! Una cosa és que t’obrin la casa, però l’altra que s’arrisquin a quedar-se sense menjar! Això et colpeix molt.

Algun cop has passat por durant un fotoreportatge?

 La por és relativa. És comparable amb l’adrenalina que et puja quan fas esports d’aventura: si t’agrada no fa por. Hi ha situacions que si tu les controles, no sents cap por. Quan vaig estar a Iraq, una mica d’inseguretat sí que sentia, però no sabia qui era el bo ni el dolent. Una mica de neguit sí, però res fort.

 Has tingut algun problema greu durant un fotoreportatge?

 No. Els únics problemes que he tingut son queixes de gent a la que he fet fotos. A vegades no pregunto perquè veig la situació fructífera i tiro la foto, perquè si els hi demanés permís es trencaria la situació, però a vegades venen emprenyats a queixar-se.

 Recordo a Hawai un nen que corria despullat per la platja, hi havia una llum maca i faig fer unes fotos. Tot seguit van venir com si fos un pederasta i va ser bastant vergonyós.

Aquest problema me l’he trobat més en fotografia de viatges que social. Normalment la gent que ho passa malament t’obre les portes i t’acull, potser estàs en un enterrament a una distància de respecte i t’agafen i et posen a primera fila perquè facis les fotos.

 Quan sents noticies com el segrest de Manuel Brabo, no t’entra por?

 No. Quan hi ha accidents d’avió o de cotxe no penso que em passarà a mi, i amb això és el mateix. El que ell fa és necessari. No hauria de passar, és patètic que vagin en contra de la premsa, però això no hauria d’impedir que es segueixi informant. Si per actes com aquest deixéssim de fer la nostra feina, ells guanyarien la partida.

Consideres que aquesta és una feina “addictiva”?

 Mai ho havia pensat així, però sí, perquè enganxa moltíssim. És un modus vivendi que a mi m’apassiona. Quan ho proves, no ho vols deixar.

És difícil aquest modus vivendi? Has de passar molt temps fora de casa.

 Per a mi no, perquè viatjo casi sempre amb la familia. La meva filla que té sis anys haurà agafat entre 120-150 vols, i ha estat a tots els continents. Jo arrossego a la familia i els agrada. Mai me’ls emportaria a un lloc perillós, però sí a tots els viatges que puc.

Canviaries de feina?

 No, jo crec que seria impossible. Quan algo t’agrada crec que t’hi has de llençar per aconseguir-ho. Jo vaig arribar una mica tard, però em vaig arriscar i em va sortir més que bé.

Quan viatges, pots deixar en algun moment la càmera?

 De moment no m’ha donat temps de fer un viatge sense càmera. Ara volia anar a NY, perquè ja hi he estat i és l’excusa perfecte per anar-hi a viure la ciutat i no anar com un obsés mirat que puc retratar, però no sé si aniré.

Col·labores amb FarmaMundi, de quina manera ho fas?

 Vaig col·laborar amb la campanya del sida a Kenya, on vem obrir un dispensari i vem portar un camió de medicaments. I també a Sri Lanka després del tsunami, vaig fer un reportatge sobre el país 6 mesos després del desastre.

Tens algun projecte entre mans?

 De fotoperiodimse social estic mirant però no he pensat res encara. De fotoreporterisme de viatges marxo mes i mig a la Xina. Encara no tinc la ruta definida però la idea hi és i ja tinc els bitllets. De moment és el proper però potser enmig sorgeix algun altre si em truquen. 

Carlota Marzo



Anuncis

Quant a la setena W

Periodisme de Curriculum
Aquesta entrada ha esta publicada en Entrevista. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s